Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris reflexions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris reflexions. Mostrar tots els missatges

dijous, 24 de desembre del 2009

Jugar sense joguines



Aquesta és una notícia de l'escola de la meva mare, que el passat dimecres 23 va sortir per tv3.
Tracta de la metodologia que utilitzen algunes mestres de l'escola bressol Valldaura, i és que juguen sense joguines.
Com expliquen en aquest vídeo, fan servir tot de materials reciclats que permeten als infants experimentar i passar-so igual de bé, a més enriqueix la seva creativitat. Ja que els permet desenvolupar-se modificant, creant i experimentant amb diferents materials.
Aquest joc sense joguines mostra com no cal comprar per a tenir alguna cosa innovadora, busquen com diu una mestra: "un joc senzill i natural".

Penso que és molt important el treball que fan en aquesta escola bressol perquè el fet de mostrar als infants que no només poden jugar amb joguines és necessari i més en una societat com en la que vivim.
Una altre cosa que cal destacar és que no ho fan de tant en tant sinó que és una filosofia que segueixen des de fa ja temps.

dilluns, 7 de desembre del 2009

Reflexions..

Realment si em poso a pensar en el que he après en aquests casi quatre mesos d'universitat, m'enorgulleixo perquè, tot i que encara no he agut d'estudiar per a cap examen, jo mateixa m'adono de que he après moltes coses. Tant a nivell d'informàtica amb les classes de tic, com a tot el que és el treball que es fa amb la plàstica o amb l'educació física (per exemple) amb els infants.
Cada cop em sento més a gust en aquesta carrera i tinc més clar que és el que vull fer.
Així que... ha seguir endavant amb el que estic fent!
Amb molta força i moltes ganes, per tal d'arribar algun dia a ser mestra d'educació infantil.

dissabte, 5 de desembre del 2009

Actualitat educativa a seminari

setmana del 1 i 3

Durant aquesta setmana a seminari hem parlat de dues notícies diferents. La primera, de l'Alexandra Calero, la qual tractava de la creació de noves aules voluntàries d'acollida.
I parlava sobre unes aules que s'estaven fent en les quals els immigrants, quan arriben a Catalunya, abans d'anar a classe amb els demés nens passen prèviament per aquestes, per ta d'ajudar-los en una cosa tan bàsica com és l'idioma. Perquè d'aquesta manera un cop comencin les classes amb els seus companys, puguin seguir-les millor i l'idioma no els impedeixi tant l'aprenentatge com la relació que pugui establir amb la resta d'alumnes.
A mi sincerament aquesta idea em sembla molt bona, perquè d'aquesta manera estem ajudant a infants a no aterrar en un altre país on hi ha un altre idioma que ells desconeixen i a més uns altres costums.
Aquestes aules els agruparien per llocs d'origen de tal manera que els permet conèixer altres nens que es troben en la mateixa situació i que com a mínim, comparteixen llengua.

L'altre notícia la varen portar la Laura Rovira i l'Anna Porcar, tractava del fet que les jornades de treball dels pares són massa llargues, i que això crea "niños llavero".
En aquesta notícia, el tema que es tracta és bàsicament el que diu el títol. El fet de que els pares treballin tantes hores és un problema per als fills. El que fan és ficar-los a fer activitats extraescolars o bé els porten a casa dels avis els que ho poden fer. Però què passa amb els nens que fan cap d'aquestes dues coses? aquests són els anomenats "niños llavero", ja que des de ben petits ja van sols a casa. Els resultats d'aquest fet són lamentables, ja que provoquen que els nens es sentin sols i també augmenten el fracàs escolars, perquè aquells nens no tenen a ningú al seu costat que els recolzi i els hi faci ser constants amb els deures i l'escola.
"Los resultados de una macroencuesta realizada por la Fundación SM y la Universidad Pontificia de Comillas atestiguaron en el 2008 que uno de cada cuatro alumnos españoles de entre 6 y 14 años (cerca de un millón) se sentía solo al llegar a casa después del colegio. De ellos, 150.000 se encontraban sin compañía al entrar en su domicilio."

Tot això és molt trist, però ho hem estat debatent a classe i no hem trobat cap solució. Això seguirà sent així, ja que és impossible combinar els horaris dels pares amb els de l'escola dels nens.
Encara que jo penso que algú de més a dalt hauria de fer alguna cosa, perquè no és gens gratificant saber que hi han tants nens sols, que es sentin sols i tan fracàs escolar degut a aquest problema, perquè és un problema.

dissabte, 28 de novembre del 2009

"Famílies"

Aquest matí m''he trobat amb aquesta notícia i m'ha semblat una aberració.
Sebastián Tobarra, en aquest article, classifica les famílies en quatre grups; la primera extravertida i progressista, la segona: introvertida i tradicional, la tercera conflictiva, i la quarta armònica i amb bona convivència.
Per a començar ja em sembla que el fet de classificar les famílies en quatre grups no és gaire coherent, ja que hi ha molts tipus de famílies i relacions, tantes com persones viuen en aquest país.
Més tard en aquest article es diu que les famílies en les quals els pares són progressistes, aquests dediquen menys temps a l'educació dels fills, tot i que ells siguin intel·lectuals amb estudis i bons treballs.
Aquesta idea a part de ser ridícula és absurda. Perquè no tots els pares progresites són empresaris amb carreres universitàries, també hi ha molta gent que ho és i no ha estudiat a la universitat.
El que m'indigna més d'aquesta notícia és que està escrita amb to recelós, de posicionament clar en contra del progressisme.
Es que el fet de ser conservador fa que eduquis millor als teus fills? Es que el progressisme no busca progressar, és a dir millorar, créixer, no és contradiu això amb el que s'exposa en aquest article?
Que té a veure el fet que uns pares estiguin a favor de la eutanàsia, o que estiguin en contra de la pena de mort, amb que dediquin més temps en l'educació dels seus fills?
Està clar que per a una persona conservadora i tradicional, l'educació que uns pares progressistes puguin donar al seus fills la veurà incorrecta, però esque per a uns pares progressites la que donin uns pares tradicionals també estarà malament. Per què educan inculcant diferents valors, però només per això ho han de fer malament? Tant costa respectar a la gent?
Hem d'atacar així a les persones pel simple fet de que tenen una altre ideologia?
Jo crec que pel que és referent a l'educació ens hauríem de centrar més en altres temes com són la societat i el que el govern fa per afavorir una bona educació.

dijous, 26 de novembre del 2009

"Los niños ingleses tendrá educación sexual en primaria"

Aquesta noticia extreta del País.com, ens la han proposat la Jesica Ortega i l'Arnau Carretero.
Tracta d'una proposta feta per el Govern Britànic, la qual diu que els nens des dels cinc anys fins als onze estudiaran la evolució i aprendran educació sexual a l'escola.
Això es farà ja que es vol aplicar una nova reforma que reduirà les 13 assignatures que tenen ara en sis àrees, i també profunditzarà més en la història britànica.
Malgrat tot hi haurà l'opció de que els pares puguin demanar que no s'imparteixin aquestes classes, encara que els experts creuen que és important començar l'educació sexual amb els nens.

Jo crec que si es comença bé, i es fa a poc a poc, l'educació sexual si que s'hauria de fer amb els nens, però sempre i quan es faci bé. Amb els nens de cinc anys potser tant sols s'hauria de parlar de les diferències entre els nens i les nenes i així anar fent poc a poc.
I amb això de que alguns pares no els hi sembla bé, jo crec que han de canviar de mentalitat per què estem en una societat diferent i més moderna, on els seus fills no creixeran igual que ells pel que fa a aquest tema, ja que hi ha més informació, més llibertat d'expressió, etc.

dissabte, 14 de novembre del 2009

Billy Eliot

Aquesta setmana a seminari hem vist la pel·licula de Billy Eliot. És una pel·licula molt dinàmica que està carregada d'emocions que no deixen d'impregnar a l'espectador.
Billy Eliot tracta d'un nen al que li agrada molt ballar, descobreix la seva passió en una classe de ballet on hi va de casualitat i des d'aquell dia ja no deixa de ballar. L'únic problema que es troba és el que el ballet significa per als adults, els quals no veuen bé que un nen balli ballet. Quan el seu pare s'assabenta de que el seu fill ja no va a classe de boxeig, que es el que ell va fer de petit i que ara en comptes d'això balla, no ho accepta. Li ho prohibeix.
Malgrat tot hi ha una dona que sempre l'ajuda i el recolza, la professora de ball, que fins i tot li fa classes particulars perquè es pugui presentar a unes proves d'una escola molt important.
Finalment en Billy Eliot aconsegueix que el seu pare el deixi ballar amb simplement mostrant-li com ho fa, i és acceptat en l'escola de ball.

Aquesta pel·licula, malgrat haver-se gravat fa uns vint anys, mostra encara problemes actuals de gènere i sexe.
D'aquest tema varem parlar en l'última classe de seminari.
Els problemes de sexe, com era el cas de l'amic d'el protagonista, ara ja estan una mica més aceptats i solventats, ja que cada vegada es veuen més persones homosexuals i la societat sembla començar a aceptar-ho, que no vol dir que encara quedi bastant per que estigui acceptat totalment. Però si parlem de gènere, jo penso que encara queda molt per fer, perquè tenim uns estereotips marcats molt forts, com vem parlar a seminari del fet de que, per exemple, una nena al néixer ho havia de tenir tot rosa, i un nen blau. O el mateix problema que va tenir Billy Eliot fa vint anys segueix passant, el ballet és per nenes.
I el problema, com ja es va veure a la pel·licula, no són els nens, sinó els adults que no ajuden a canviar aquests estereotips.
I no estic dient que entre els homes i les dones no hi hagin diferències, per que sí que les hi han, però això no significa que un home no pugui fer una activitat on hi han més dones ni al revés.
Personalment crec que hem de partir de la idea de que els homes i les dones som diferents, però que no per això hi han d'haver discriminacions. Tots dos són iguals, l'únic que canvien són les característiques d'un o d'un altre, i aquestes no fan millor a cap dels dos.

divendres, 30 d’octubre del 2009

Seminari, contes

última setmana d'octubre

Aquesta setmana a seminari ens han explicat tres contes, la Patri va explicar el del Rumpeltinsky, la Laura Figueras el de L'anaguet lleig, i el divendres la Marta ens va explicar el conte de la Castanyera.
Els tres contes van estar molt bé, cada una va explicar el seu d'una manera diferent, la Patri per exemple feia servir imatges dels personatges que anava ensenyant al llarg de la història, la Laura anava ensenyant els dibuixos del conte, i la Marta ens va donar una castanya a cada un per captar l'atenció i ens va fer seure al terra en rotllana. Per acabar ens va fer dibuixar la castanyera segons com ens la imaginéssim en uns papers que ens va donar ella.

Vem estar parlant de que els contes tradicionals eren bastant "bèsties" pels nens, com per exemple el de l'aneguet llegeix que margina a un ànec pel fet de ser diferent. Aleshores vem arribar a la conclusió de que aquests contes no són dolents si després d'explicar-los es treballen i es deixa clar si allò és bo o dolent, fent que els nens raonin per si mateixos. Per què és important que els contes que els llegim els aportin valors.


Hi han contes infantils que són més actuals que estàn molt bé, i no pel fet que els altres siguin tradicionals ens hem de tancar en ells. Un exemple de contes bons són els de Una mà de contes: http://www.unamadecontes.cat/

Aquí hi ha un d'aquests:


dijous, 15 d’octubre del 2009

Fragment del llibre d'Educació i vida quotidiana

"<<Imagina't que tu ets aquí>>, li deia una vegada una àvia a la seva néta de tres anys, situant amb el dit un punt sobre les tovalles. <<Si continuessis caminant sempre endavant arribaries a l'escola.>> <<Caminat per sobre les tovalles?>>, va respondre la nena."


Extret del llibre Educació i vida quotidiana, històries breus de llarga durada. Eulàlia Bosch

Aquesta anècdota del llibre m'ha sobtat perquè és veritat que tenim en compte que els nens petits tenen molta imaginació, però poques vegades ens parem a pensar que el seu sentit de la realitat és molt diferent al nostre. El tenen molt limitat, la seva realitat es limita al que coneixen o al que ja han viscut, per això aquesta nena de tres anys no s'imagina que la seva àvia li està traçant el camí de l'escola sobre unes tovalles, ja que es es el mateix sigui dibuixat en unes tovalles, en un paper o en el propi carrer.

dissabte, 19 de setembre del 2009

Declaració d'intencions

He creat aquest bloc per exposar els treballs realitzats durant aquest curs, ja que permet que opinin els meus companys i d'aquesta manera ajudar-nos mutuament.